Paracaigudisme

Història

El primer intent conegut de llançar-se en paracaigudes va tenir lloc a Còrdova (Espanya), l’any 852, amb èxit no totalitari, ja que, Abbàs Ibn Firnás, l’home que va saltar, va patir algunes ferides al caure. L’ús del paracaigudes també va ser sugerit per Leonardo da Vinci quan vivia a Milà. Al llarg de la història van existir molts altres intents fallits, però el primer paracaigudes pràctic va ser inventat en 1783 pel francès Louis-Sébastien Lenormand. En 1785 l’aeronauta francès Jean Pierre Blanchard va deixar caure un gos equipat amb un paracaigudes des d’un globus i en 1793 va assegurar haver realitzat el primer descens humà amb èxit utilitzant un paracaigudes. D’ara endavant, els paracaigudes es van convertir en un element habitual de l’equipament dels passatgers en els globus aerostàtics i després de la Primera Guerra Mundial es van adoptar com a sistemes de seguretat per als pilots i els passatgers dels avions.

Durant la Segona Guerra Mundial, els exèrcits van generalitzar l’ús dels paracaigudes equipant tropes especialitzades que eren llançats en zones situades darrere de les línies de l’enemic des d’avions de transport. Sovint l’altura de vol era relativament baixa i els paracaigudes estaven dissenyats per obrir-se automàticament al sortir de l’aeronau mitjançant cintes que uneixen l’estructura de la mateixa amb el sistema d’obertura del paracaigudes.

En la dècada de 1970, el paracaigudisme esportiu es va fer molt popular gràcies a un sistema d’alliberament ràpid del paracaigudes principal basat en els tres anells o cercles, dissenyat per l’enginyer Bill Booth, que permetia a qualsevol usar-lo.

A mitjans 1990 va començar a desenvolupar-se els sistemes alterns o de suport, amb diferents objectius i de diferents funcionaments. Un dels dispositius més difosos és el “AAD'”, acrònim de “Automatic Activation Device (Dispositiu automàtic d’activació o Dispositiu d’activació Automàtic)” que consta en un aparell electrònic inclòs dins el contenidor que mesura l’altura i la velocitat del paracaigudista; l’activació d’aquests  dispositius passa  quan  el paracaigudista  encara cau a alta   velocitat  al  passar  per  una  alçada mínima   de    seguretat  predefinida   en  l’aparell, el qual produeix l’obertura automàtica del paracaigudes

de reserva. Inicialment aquesta tecnologia feia servir un electroimant que tirava d’un cable metàl·lic permetent l’expulsió del pilotín o pilotillo amb ressort que obre el servei. Posteriorment es va inventar un sistema molt més fiable, que explota un diminut cartutx amb pólvora, el qual dispara una fulla que talla una corda anomenada “loop” que manté el contenidor tancat, i igualment deixant sortir el pilotín o pilotillo.

Actualitat

Paracaigudes rectangulars, també anomenats campanes o canopias, els dissenys actuals han avançat gràcies als sistemes de tall làser CNC que permeten efectuar peces externes i internes provinents de programes d’ordinador tipus CAD i més recentment els anomenats programaris paramètrics. Aquests dissenys actuals permeten elaborar paracaigudes d’alt performance que proveeixen vols més horitzontals, és a dir, perdent menys altura i avançant molt més cap endavant, tractant de no descuidar obertures fiables i segures.

En quant al paracaigudes que es fa servir de reserva i els de salt B.A.S.E., per contra, estan enfocats en obertures extremadament fiables i vols més verticals i lents.

Cal destacar que els paracaigudes principals esportius són embalatge en aproximadament 10 minuts i tot i així tenen una baixa probabilitat d’obrir enredats, sempre que el paracaigudista l’accioni en posició panxa avall, més coneguda pel seu nom en anglès “belly”.

Els paracaigudes de reserva són inspeccionats i empacats cada 6 mesos (s’usin o no) per un especialista certificat; el temps aproximat que pren l’especialista en revisar i empacar aquests paracaigudes pot arribar a 1 hora, ja que es fa amb total calma i observació del procediment i en un ambient amb temperatura i humitat controlat; això redueix les probabilitats de falla d’una reserva gairebé a 0%.

Modalitats Esportives

En l’actualitat hi han diverses modalitats esportives dintre del paracaigudisme. Les més practicades serien:

Treball Relatiu (Relative Work): diversos paracaigudistes realitzen diverses formacions o figures durant la caiguda lliure en posició “panxa baix” o belly.

Swooping: un tipus d’aterratge en què el paracaigudista passa arran de terra, cobrint distàncies llargues a alta velocitat i en la qual pot fer diferents maniobres durant aquest recorregut; pot efectuar-se sobre qualsevol superfície encara que es recomana fer-ho en l’aigua per a proporcionar una superfície més segura a més de la seva vistositat a l’aixecar un deixant d’aigua.

Tratge d’ales (Wingsuit): s’usa un vestit especial d’aire pressuritzat, que s’assembla al disseny d’un esquirol volador, reduint la velocitat vertical i desplaçant grans distàncies en sentit horitzontal.

Salt Tàndem: Salt que es realitza amb un paracaigudes de doble arnès que porta a 2 persones. Per iniciar-se en el salt en paracaigudes la modalitat més recomanable per als novells és el tàndem. En aquest salt al principiant anirà subjecte a un arnès i unit a un monitor que tindrà com a comesa que tot vagi bé. En aquests casos s’empra un únic paracaigudes de grans dimensions i que té la facultat de suportar el pes de dues persones adultes. Amb aquest salt els interessats poden tenir una primera presa de contacte amb el món del paracaigudisme sense assumir gairebé cap risc perquè tot el pes de la maniobra recau sobre el monitor. Tant la caiguda al buit com l’aterratge, el planatge, l’obertura del paracaigudes i el descens correspondrà al professional mentre que l’aprenent només haurà de preocupar-se per gaudir d’una experiència única.

Vol Lliure (Free Fly): és la modalitat on es combinen totes les posicions, formes i adreces de vol; les 2 posicions bàsiques són assegut i cap per avall.

Salto B.A.S.E.: salt des de plataformes fixes, com antenes, muntanyes, ponts, edificis, etc.